ESTIMAR AMB ELS DITS

 

Tocar la teva pell, 

tornar-te les carícies, 

sentir el teu cos tebi, 

la teva fragilitat, 

acaronar-te les mans suaus i els dits boteruts. 

Estimar amb els dits un cos que no és el meu però és el meu. 

Sentir que m’acarono en un mirall, que acarono la meva infantesa. 

Els teus ulls de nena, les teves orelles menudes sempre alerta, el teu nas heretat del pare, la teva boca que callava com la meva calla i somriu i calla i escolta i calla. 

Els braços que m’abraçaven en la nit fosca. 

Les mans suades i fredes amb què em vas vestir de princesa de l’orient una nit d’hivern. 

Els peus que han ensopegat, han pujat mil escales, han caminat malgrat les pedres i ara et sostenen tremolosos.

Tocar la teva pell i tornar-te una mil·lèsima part de l’amor que m’has donat.

I fer-ho calladament, 

només amb el llenguatge dels dits sobre la teva pell 

de

 

 

UNA BRUIXA

La sra. Elisa era gairebé cega. 

Portava unes ulleres de cul de got que feien que els seus ulls semblessin dues panses seques darrere els vidres. Recordo les seves mans de vella amb els dits prims i les ungles llargues i pintades de color de nacre. Eren com les mans d’una bruixa.

     A l’hivern portava un abric de pell de conill marró que feia olor de naftalina i que no es treia mai encara que dins el bar hi fes una calor de mil dimonis.

     Venia a mitja tarda, quan jo ja havia tornat de l’escola. Demanava un tallat i es posava a prop de la màquina escura butxaques.

     Prenia el tallat amb parsimònia, allargant el moment. I durant aquella estona controlava la màquina.

     Per un moment semblava que hi veia, que s’havia estat fent la cega tota la vida. Podies veure-la mirant de cua d’ull la màquina i fent petits moviments amb el cap com volent captar qualsevol petit soroll al seu voltant.

     Si algú s’hi apropava i hi tirava una moneda, tallava la respiració i es quedava congelada, expectant, fins que sonava la musiqueta final, senyal que no hi havia premi aquesta vegada.

     Llavors somreia per sota el nas i tornava a oxigenar els seus pulmons, alleugerida.

Mentre prenia el tallat també en un moment o altre feia LA PREGUNTA. ¿Como está la màquina? I llavors la meva mare li explicava si a algú li havien tocat les cinc mil peles del premi gros durant el dia o si encara no tingut lloc l'esperat moment.

     I és que cada un o dos dies la màquina treia el premi més gran. Cinc mil peles. Dos-centes monedes de vint-i-cinc caient una darrera l’altra i muntant un xivarri de por en el bar mentre sonava una música infernal

      El got del tallat ja era buit. Havia arribat el moment. Llavors venia allò de «Nena, pícame». La «nena» era jo i «pícame» volia dir posar-se al seu costat mentre ella anava introduint monedes a la màquina i pitjar els botons vermells intermitents que suposadament podien fer parar les fruites per aconseguir la combinació desitjada.

     Si aconseguies tres maduixes, et tocava el premi gros, si hi havia dues fruites iguals un premi mitjà i si totes eren diferents res de res.

     Així doncs encara que em fes mandra, encara que estigués fent una altra cosa, si jo era allà, em convertia en els ulls de la senyora Elisa i en el seu amulet de la sort de set anys.

     Agafava un tamboret, el posava al costat de la màquina i m’hi asseia amb les cames penjant. Ella anava gastant monedes. Moltes. De vegades tantes que ben bé sumaven l’import del premi gros. 

     Jo les primeres vegades m’esforçava a aconseguir la macedònia al gust de la bruixa però després ja vaig veure que per molt que jo piqués aquella màquina estava feta per guanyar. 

     Així que per una estona també em feia la cega i amb els ulls tancats o mirant les musaranyes picava els botons vermells a l’atzar fins que se’m cansava el braç.

     Quan li tocava algun premi, les seves mans baixaven amb pressa com dues aranyes fins a la bocassa metàl·lica de la màquina i les seves llargues ungles rascaven el fons per atrapar fins a l’última moneda del premi. Després comptava les monedes mirant el cel i se les guardava a la butxaca del seu abric pudent.

     Era llavors quan, si el premi havia estat gros, separava una de les monedes i me l'allargava en un gest lent. En deixar caure la moneda jo parava la mà i de tant en tant em tocava lleument i podia notar que la senyora Elisa tenia la pell freda, molt freda, com la d’un llangardaix.

No, clarament, com la pell d’una bruixa.

EL BUIT

El recorda com un dia lluminós.

Les desenes de margarides blanques en els seus cabells i la cerimònia sota la figuera. La gran taula parada amb tot de cavallets, la música del violoncel, les cançons improvisades, el final de festa a la piscina i Antonio Machín cantant Anoche hablé con la luna mentre els ulls brillants intercanviaven mirades.

Aquell dia el va començar a dur, amagant la secreta inscripció. I va ser en el seu dit mentre ella teclejava números que no entenia en un despatx trist, mentre descobria el resultat del  test d’embaràs, mentre abraçava el seu pare per darrera vegada, mentre llegia contes als seus fills abans d’anar a dormir.

Sovint el giravoltava frenèticament amb el dit polze quan estava nerviosa o l’acaronava suaument quan volia pensar... Era lleuger i còmode i semblava que formava part de la seva pròpia mà.

Potser per això, divuit anys després, quan se’l va treure per no dur-lo mai més, de vegades el buscava amb el dit en un gest mecànic i allà on hi havia cabut tota una vida, hi trobava un petit buit.

Ara era al joier, entre polseres de tela i arracades de bijuteria. Cada vegada que obria la tapa i el veia notava una fiblada al pit, de vegades nostàlgica, de vegades rabiosa. La inscripció semblava que li parlava.

Podia llençar-lo per la tassa del vàter com havia fet una amiga però no s’hi veia amb cor. Com llençar pel vàter tota una història d’amor? Tot allò havia acabat però es resistia que aquell fos el final. Però i si no fos un final?

Va agafar paper i llapis i va dibuixar un símbol, volia condensar tota la seva essència en una petita imatge. De seguida va pensar en la triada. Els seus dos fills i ella mateixa, la força de l’amor i la maternitat envoltats per un cercle, el seu món interior.

Un joier amic va ser l’encarregat de fondre aquella aliança i utilitzar el metall per donar forma a un nou amulet.

Ella el porta sovint penjat del coll però de tant en tant se’l treu perquè ara ja sap que res no és per sempre.

 

LA MUNTANYA RUSSA

Ella corre, al trot, com un cavall elegant. La seva cua balla com un pèndol en un ritme constant mentre puja la muntanya decidida. És dimecres i el sol tot just acaba de despuntar per l’horitzó. Ha arribat just a temps per veure’l. Li agrada pensar que té una cita amb el sol i quan els núvols no el tapen i el veu sortir se sent secretament feliç. Per això puja la muntanya tres cops per setmana i procura coincidir amb el sol, sempre puntual.

     La muntanya és testimoni silenciós de la seva vida. Hi ha pujat feliç però també ansiosa, trista, rabiosa i vençuda. Hi ha pujat amb tots els estats d’ànims possibles perquè ella és així, canviable com el vent. Un dia amunt, l’altre avall. Viu en una constant muntanya russa emocional i comença a entendre que el secret és respirar i deixar que la vagoneta faci el seu trajecte. Nus a l’estómac, mirada al futur. Horror, pànic, ganes de baixar immediatament. Pujada lenta, el cos resignat al seu destí fatal i clímax. Tanca els ulls, crida, mor uns instants i per fi els bronquis s’eixamplen i deixen entrar tot l’aire. Aire fresc, aire pur, aire vital. Adrenalina. La baixada és magnífica però s’acaba de pressa. Després ve la pau, l’equilibri, la felicitat potser. El cos vençut es rendeix i tot sembla posat en el lloc precís on ha de ser.

     Avui no té un bon dia i ja va decidir fa temps que no és excusa per no pujar a la seva muntanya. S’ha calçat les vambes que ell li va regalar i puja al trot. Pensa que el jazz serà un bon company i li bressolarà els pensaments però aviat la música li fa nosa i es treu els auriculars. El dia és més gris del que creia. Haurà de córrer sense música. La música sovint l’ajuda a tapar els seus pensaments però avui no els pot enganyar. El soroll de les seves passes ressonen en la terra seca.
Dialoga dins el seu cap. Té totes les preguntes i totes les respostes.

     Per què no em truca i em diu que m’estima, que no pot viure sense mi? No em truca perquè li vaig dir que no em truqués. Ell m’estima però sí que pot viure sense mi. Jo també puc viure sense ell però m’emprenya que ell pugui viure sense mi. És egoista pensar així. Si el tingués pendent de mi, me’n cansaria, potser el depreciaria, però no està pendent de mi i això em rebenta. Jo sí estic pendent d’ell. Vull saber que fa, vull que em trobi a faltar, vull que em necessiti i que m’ho digui. Això és malaltís. Perquè estic pendent d’ell? És per no estar pendent de mi. És de mi de qui haig d’estar pendent. Bé, per això corro. Córrer és bo. Se’m posa el cul dur i segrego endorfines i em canso i quan acabo em sento bé. Però avui no funciona. És fàcil que estigui a prop. Potser és corrents una mica més endavant que jo o potser el tinc darrere. Si em veu vull que vegi una dona maca que corre, la dona que ja no té, la dona que no està pendent d’ell, la dona que està pendent d’ella mateixa i que té el cul dur, un cul que ell ja no tocarà. 

     Però no el trobo. 

     Potser no hi és. 

     Potser ja no corre per la nostra muntanya. 

     Potser ja no m’estima i no em truca perquè no en té ganes, perquè s’ha cansat de mi, de la meva muntanya russa i del meu cul que potser ja no és tan dur.

     Ja fa estona que camina muntanya avall. El cos fa el seu propi camí i els peus la porten a casa.

     Divendres tornarà a pujar. Potser els núvols li deixaran veure com surt el sol.